11 de setembre

Discurs de Robert Mundet en motiu de la diada de l’11 de setembre


Hi ha anys que es recorden i aquest 2020 en serà un d’ells. Serà l’any del COVID però també dels 40 anys de la constitució del Parlament de Catalunya, 10 anys de la gran manifestació en rebuig a la sentència de l’Estatut aprovat per Parlament de Catalunya i perúltim, celebrarem els 45 anys de la mort del dictador.


Un Parlament de Catalunya que va renéixer de les cendres desprésde 42 anys de severa dictadura. Un Parlament que tot i que ha sigutel motor de la construcció de la Catalunya moderna encara es veurelegat en un segon terme en molts aspectes de gestió i control. I que quan pren, depèn de quines decisions, es veu lligat i submís al’immobilisme més ranci.Els països el fan gran les persones però tenir administracions i unesquelet que el protegeixi és signe d’identitat col·lectiva. I és el que volem molts catalans, volem un estat. No volem ser una regió.


Volem anar molt més lluny i hem de treballar tots plegats per aconseguir-ho. D’aquí poc es decidirà sobre la inhabilitació del mateix president de la Generalitat de Catalunya, per la temeritat de deixar posar una pancarta en un balcó. Encara estem molt lluny de no haver d’aguantar decisions com aquesta. Aquestes sentències, i ho dic perquè crec que ja està dictada, són exemple de temps passats i
d’involució cap a una societat més plural, més justa i més lliure. La cúpula judicial, no se amb certesa si fa o desfà amb tota la independència que hauria de tenir, però el que si hem pogut comprovar és com es deixa manipular fàcilment segons el vent d’on vingui.


Fa molt de temps que es denuncien alguns actes fets pel mateix govern de l’estat i que passi el que passi queden impunes i lliures de qualsevol càstig. En tenim centenars d’exemples. I aquesta manera
d’actuar, corrompent el sistema democràtic és l’únic que sembla que s’està consolidant. Els vicis adquirits des de fa molts anys per diversos governs, que sobrepassen la il·legalitat, s’ha transformat en una forma de governar que sembla que els dona molts rèdits electorals. Algun dia algú haurà de fer un estudi de l’elevat grau d’ignorància, falta de la més elemental educació i perversitat d’alguns personatges que han exercit un càrrec públic. No ens espantaríem del que han fet però sí que veuríem el gran nombreque són. Tampoc és estrany que el desafecte polític creixi, hi ha motius.


Les clavegueres de l’Estat espanyol existeixen i perduren després de 45 anys de mort el dictador. No hi ha una defensa de la democràcia com a sistema polític equilibrat i just. La qüestió és poder fer i actuar impunement amb prepotència, arrogància i menyspreu cap a qualsevol partit, idea o acció que pugui fer pensar que un canvi és necessari. Hi ha una voluntat perversa de no canviar. Com molt bé deia l’escriptor Manuel de Pedrolo: la llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.

Ja fa 10 anys de la sentencia de l’Estatut, que el tribunal Constitucional el va declarar inconstitucional. Des d’aleshores ha aflorit un inconformisme i un moviment que sacseja la societat
catalana que s’ha anat consolidant en el temps. Cada vegada hi ha més gent que ha obert els ulls i ha vist que el camí que ens volen fer seguir sols ens porta a l’abisme. La independència ja no és una
cosa d’uns quants aixalabrats, és una voluntat cada vegada més arrelada i que es va aixamplant de manera transversal cada dia que passa. És normal, ells ens hi ajuden molt. Tot i que nosaltres també,
per voler-hi arribar des de diferents posicions, en comptes d’arribar-hi junts.

I com no, encara tenim preses i presos polítics i exiliats i exiliades. Ja fa 3 anys que pateixen presó i càstig. Ningú hauria de pagar amb un preu tant alt deixar que la gent posi una papereta en una urna. Les conseqüències d’això han sigut injustes i inacceptables. Dimecres passat, en la conferència d’en Xavier Niell va descriure molt bé la manera d’actuar dels vencedors: guanyar a través de la
por. La por que va silenciar persones i veus fa 80 anys i la por que ens volen fer agafar per silenciar tot un moviment pacifista en favor de la llibertat. Tots els ciutadans tenim drets i no podem deixar d’exercir-los. La lluita no violenta és un dels principals instruments per a la transformació social. El sobiranisme, per tant, ha de demostrar la seva maduresa i definir un horitzó comú que aparqui disputes electoralistes sense sentit.


Ja per acabar. No se si val la pena parlar de la monarquia, dels casos de corrupció, de la politització de la justícia, i de tota aquesta podridura que ens arriba des de qualsevol mitjà de comunicació.
Crec que ja els coneixem i el temps ja els posarà en el lloc de la història que els correspon. Val més que treballem tots plegats per esforçar-nos per sortir d’aquesta crisi sanitària i econòmica que
estem patint i que haurem de suportar durant temps. Hem d’estar més que mai al costat dels nostres veïns.
Relacionat amb això, us deixo una fantàstica frase que va escriure en Ramon del Valle Inclán, en motiu de la fugida de l’Alfons XIII d’Espanya: “Los espanyoles han echado el último borbón, no por
rey, sinó por ladrón”. Sempre la realitat supera la ficció.


Per últim m’agradaria llegir un paràgraf del manifest que ha fet l’Associació Catalana de Municipis en defensa de les competències municipals, que trobo que és molt encertat: “La Diada Nacional
també és moment d’alçar la veu i reivindicar més i millors eines, recursos i autonomia pels nostres pobles i ciutats, perquè només així, des de la necessària i eficaç proximitat, podrem contribuir a
l’horitzó de pau, de progrés social i econòmic, i de llibertat que ensaplega a totes i a tots”.

Visca Cassà de la Selva i Visca Catalunya lliure.

Robert Mundet i Anglada
Grup Municipal de Junts

Cassà de la Selva, 11 de setembre de 2020

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close